Què és l’epilèpsia?

Realment l’epilèpsia és un símptoma. En el cervell es produeixen alteracions que poden provocar crisis repetides i com a conseqüència, la persona té epilèpsia.

Com són les crisis epilèptiques?

Les crisis epilèptiques es produeixen quan grups de cèl·lules nervioses en el cervell segueixen un senyal anormal, cosa que altera breument la consciència, els moviments o les accions de la persona. Afecten a l’escorça cerebral, on estan les funcions cerebrals que requereixen la nostra voluntat (per exemple, parlar, entendre, memoritzar, moure’ns, parar esment…) i també és la que rep informació dels nostres sentits (vista, oïda, tacte, olfacte i gust). Per tant, una crisi epilèptica pot alterar una d’eixes funcions (o més) i, per això, les crisis epilèptiques poden ser molt variables. Sovint reben el nom de “convulsions”, però les crisis no sempre es manifesten així. Tot seguit tractarem de descriure’n els diferents tipus.

Les crisis poden ser:

  1. a) Parcials: l’activitat bioelèctrica es limita a una zona específica del cervell. En la seua forma simple, els músculs de les mans, dels peus o de la cara controlats per eixa part del cervell, es mouen involuntàriament durant la crisi. En eixe cas no hi ha pèrdua de consciència.

En funció de la zona afectada també podem trobar-ne, de diferents: motores (afecten l’aparell locomotor), gelàstiques (de riure), varietat molt atípica que apareix en xiquets menuts i que es riuen sense motiu, sensorials, en què el pacient pot veure o oir sons inexistents o tenir al·lucinacions visuals i auditives, psíquiques, amb sensació d’irrealitat com si es trobàs en un lloc estrany (“jamai vu”, ‘mai viscut’), o un efecte contrari de “dejà vu” (‘ja vist’) o familiaritat.

En la seua forma complexa, hi ha una pèrdua d’estat d’alerta; durant aquestes crisis no respon o ho fa de forma incoherent o amb conductes inapropiades. Poden realitzar moviments automàtics, anomenats “automatismes”, els quals ajuden a identificar-les: xuplits, moviments bucals amb intents d’engolir, fregar-se les mans o moviments d’altres tipus que, si no s’està al cas, poden passar desapercebuts. Fins i tot, poden caminar sense ser-ne conscients.

  1. b) Generalitzades: afecten als dos hemisferis cerebrals (costats del cervell) des del seu l’inici. Les més corrents són:

Crisis tonicoclòniques (abans conegudes com gran mal): la persona cau a terra. S’inicia amb la rigidesa de les extremitats (fase tònica) i, a continuació, amb sacsades de tot el cos (fase clònica), pot mossegar-se la llengua i perdre el control dels esfínters (pixar-se).

Crisis tòniques: després d’una pèrdua sobtada de la consciència, els músculs de tot el cos es contrauen i pateixen una hiperextensió brusca.

Crisis atòniques: es produeix una pèrdua brusca del to muscular. La persona es desploma, per la qual cosa es poden produir lesions traumàtiques en el cap.

Crisis d’absència (abans conegudes com xicotet mal): pot posar els ulls en blanc i parpellejar, té lapsus on es queda mirant fixament i no n’és conscient, per la qual cosa no pot respondre. L’episodi dura uns segons i es recupera com si no hagués ocorregut res. A vegades, se’n repeteixen unes quantes en períodes curts de temps (“salves” de crisis). És més comú en xiquets que en adults. Sovint són tan breus que no es perceben, per la qual cosa poden passar mesos i anys abans que el pacient consulte a un metge.

Crisis mioclòniques: contraccions ràpides i breus dels músculs corporals, les quals es produeixen, al mateix temps, en ambdós costats del cos. De tant en tant impliquen un braç o un peu. Popularment es sol pensar que són sacsades sobtades o poca destresa i, al no acudir al metge, el seu diagnòstic sol ser tardà.

Síndromes epilèptiques

La classificació per síndromes té present no sols les crisis sinó també la seua activitat elèctrica en el cervell (EEG), de l’edat de l’individu, si té possibles lesions neurològiques, etc.

  • Epilèpsies parcials idiopàtiques de la infantesa: són epilèpsies que apareixen en xiquets neurològicament sans (sense motiu aparent) i que tenen una evolució benigna. Algunes de les síndromes específiques són l’epilèpsia benigna de la infantesa amb espigues centro-temporals o l’epilèpsia occipital benigna de la infantesa.
  • Epilèpsies idiopàtiques generalitzades: ací s’inclouen epilèpsies sense causa aparent, com l’epilèpsia amb absències o l’epilèpsia amb crisis motores tonicoclòniques (vegeu l’apartat “Com són les crisis epilèptiques?”). Aquest tipus d’epilèpsia poden controlar-se molt bé amb medicació. Algunes de les epilèpsies específiques poden ser: epilèpsies mioclòniques de la infantesa, epilèpsia absència de la infantesa, epilèpsia mioclònica juvenil, epilèpsia amb crisis tonicoclòniques generalitzades.
  • Epilèpsies reflexes: són síndromes epilèptiques rares amb crisis induïdes per factors d’activació específics. Poden ser crisis provocades per estímuls visuals (fotosensibles), induïdes per estímuls somato-sensorials, com ara, el tacte o l’aigua calenta. Fins i tot pot ocórrer que estímuls intel·lectuals, com ara, el pensament, la lectura o la música, provoquen crisis.
  • Encefalopaties epilèptiques: aquestes epilèpsies estan provocades per alguna malaltia o trastorn de l’encèfal. Algunes síndromes específiques poden ser: síndrome de West, síndrome de Dravet, síndrome de Lennox-Gastaut o, per exemple, l’afàsia epilèptica adquirida.

Aquesta entrada també és disponible en / Cas.